Dislèxia

La dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que afecta principalment les habilitats implicades en la lectura fluent de les paraules i en la seva escriptura, en absència d’alteracions neurològiques i/o sensorials que ho justifiquin i havent rebut prèviament oportunitats escolars per al seu aprenentatge. Es dóna al marge de les habilitats intel·lctuals i la gravetat depèn sovint de la qualitat i precocitat amb què s’hagi donat suport a l’alumne tan en l’àmbit familiar com en l’escolar. És un trastorn bastant comú dintre les aules, la prevalència d’afectats s’estima al voltant del 4 i el 10% en la població general, tenint major incidència els nens que les nenes (de 5 a 10 vegades més). La dislèxia es divideix en dos tipus, l’adquirida i l’evolutiva.

El terme dislèxia etimològicament significa “qualsevol trastorn en l’adquisició de la lectoescriptura”. La definició generalitzada fa referència al trastorn per la dificultat per a l’aprenentatge de la lectura encara que l’alumne tingui una educació convencional, oportunitats socioculturals i una intel·ligència adequada.

La dislèxia és un trastorn amb càrrega hereditària, en que el 40% dels germans i entre un 30 i un 50% dels pares d’un infant dislèctic també presenten el trastorn.

 Segons M. Thomson defineix dislèxia com: “una greu dificultat amb la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional. Es caracteritza perquè les adquisicions de l’individu en l’àmbit de la lectura, escriptura i el lletreig, estan molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i de la seva edat cronològica. És un problema d’índole cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades a la modalitat escrita, particularment el pas de la codificació visual a verbal, la memòria a curt termini, la percepció d’ordre i seqüenciació.

Evolució de la definició

Existeixen 3 períodes d’evolució històrica de la dislèxia:

1-    Fonamentació (finals XIX-1940). Les definicions i explicacions causals sorgeixen dels àmbits mèdics i neurològics: Hinshelwood (concepte de “ceguera verbal”, Samuel Orton (concepte de “disfunció cerebral”), Werner i Strauss (de la representació cinestètico-tàctil s’accedeix a una experiència visual, i d’aquesta, s’arriba a obtenir l’abstracició).

2-    Fase de transició (1940-1950) Frostig (el coneixment s’obté a través de la percepció visual, si existeix alguna alteració en la percepció visual, el nen presentarà deficiències cognitives que repercutiran en el seu aprenentatge lector), Bender (els problemes de lectura son atribuïbles, fonamentalment, a una mala organització visual i a sèries dificultats per a distingir patrons figura-fons). En aquest períodes no es parla de lesions cerebrals sinó de disfuncions perceptives.

3-    Fase d’integració (1960-1970) implica el sorgiment de la psicologia cognitiva. Es fa un anàlisi dels processos cognitius que estan implicats en la lectura. Sostenen que les causes de la dislèxia són múltiples i que estan relacionades amb inadequat processament de la informació lingüística.

Classificació diagnòstica

En l’actual classificació DSM-5, la dislèxia seria un trastorn específic d’aprenentatge amb dificultats específiques en la lectura. Poden presentar també problemes de comprensió lectora o de raonament matemàtic.

En aquesta classificació no es diferencia entre dislèxia de desenvolupament o evolutiva (d’origen genètic) i dislèxia adquirida. La dislèxia adquirida és la que es produeix després d’una lesió cerebral.

  

Classificació de la dislèxia

1-    Dislèxia fonològica: dificultat en l’ús del procediment sublèxic per dany cerebral. Els subjectes són capaços de llegir paraules que els hi són familiars ja que utilitzen la ruta lèxica, encara que són incapaços de llegir paraules poc familiars i pseudoparaules, ja que tenen la ruta alterada. Per tant, hi ha un trastorn en el mecanisme de traducció dels grafemes o de les seves combinacions a un codi fonològic. No podrà usar adequadament les regles de conversió grafema-fonema.

Fan servir la ruta que no tenen alterada, empren la via lèxica, Així doncs, els errors típics que cometen són que lexicalitzen. Vol dir que confonen les pseudoparaules i les paraules desconegudes amb paraules familiars que tinguin guardades a la seva memòria, ja sigui perquè s’assemblen visualment, ortogràficament i/o perquè tenen alguns sons iguals.

Els dislèctics fonològics cometen errors morfològics o derivats, en els que mantenen l’arrel, però canvien el sufix de la paraula. També poden cometre errors en les paraules funcionals en major proporció que en les de contingut.

Poden llegir correctament les paraules familiars, tant les regulars com les irregulars però les pseudoparaules, les llegirà amb dificultat o no serà capaç de fer-ho. La raó per la qual passa, és la causa de que no les poden recuperar de la seva memòria, ja que no les coneixen i no les han pogut emmagatzemar. Els mots que els hi resultes més difícils de llegir són les paraules funcionals, aquelles que presenten una baixa freqüència, les que tenen baixa immaginabilitat i les morfològicament complexes.

Sovint, es deixen lletres, n’afegeixen, inverteixen l’ordre i /o no separen les paraules correctament. També tenen errors derivatius, els quals consisteixen en llegir l’arrel de la paraula correctament i inventar-se la resta, o canviar les paraules funció.

La millora manera per a determinar el diagnòstic és comparant si existeixen diferències significatives entre la lectura de paraules i la de pseudoparaules.

2-    Dislèxia superficial: dificultat en l’ús del procediment lèxic per dany cerebral. Està danyada la ruta visual, la via lèxica. Es produeix quan el reconeixement de les paraules es fa a través del so. La persona que presenta aquest tipus de dislèxia és incapaç de reconèixer una paraula com un tot, i per tant presenta dificultats en les paraules irregulars i excepcionals. Una altra dificultat que tenen el la ruta lèxica és la confusió d’homòfons, paraules que comparteixen fonologia però que són ortogràficament diferents.

Poden llegir paraules, regulars, siguin o no familiars, i inclús paraules i pseudoparaules; però no seran capaços de llegir les paraules que no s’ajustin a les regles de conversió grafema-fonema, és a dir, no podran llegir les paraules irregulars.

Com que faria ús de la via fonològica, trigaria el mateix llegint les paraules familiars i les que són noves, ja que la via lèxica és la que permet llegir més ràpidament.

Cometen sovint errades com: la omissió, la dicció o substitució de lletres. Per a diagnosticar aquest tipus de dislèxia es pot comprovar si es donen diferències entre la lectura de paraules regulars i irregulars.

3-    Dislèxia profunda: hi ha dificultat en l’ús del procediment sublèxic i lèxic. El trastorn abarca ambdues rutes, la fonològica i la visual, tot produint els símptomes característics d’ambdues lesions. Són incapaços d’obtenir la fonologia d’una paraula en base a la seva ortografia. També tenen gran dificultat per llegir les no-paraules i les paraules abstractes, i una dificultat considerable al llegir paraules funcionals. Es pot veure un edecte d’imaginabilitat (quan més imaginable, millor llegeixen la paraula.). Els errors més habituals i que caracteritzen els nens que la pateixen són els errors semàntics acompanyats d’errors visuals, substitucions incorrectes de paraules funcionals i errors derivacionals. Hi ha altres símptomes que apareixen associats generalment a la dislèxia profunda: presenten més dificultat al llegir els adjectius que els noms, els hi és més complicat llegir els verbs que els adjectius, els hi costen més les paraules funcionals que les de contingut, tenen l’escriptura alterada, també tenen dificultats amb la seva memòria a curt termini, i la seva habilitat lectora dependrà del context en què es trobi la paraula. 

Dislèxia evolutiva o del desenvolupament: el desenvolupament lector del nen està endarrerit, de vegades, fins a dos anys per sota, sempre comparant-lo amb altres habilitats acadèmiques del mateix any escolar. Apareix aquesta dislèxia, tot i que no s’observen dèficits sensorials, i havent tingut una oportunitat per aprendre-ho.

Aquesta engloba a les persones que experimenten dificultats en l’adquisició inicial de les habilitats per adquirir la lecto-escriptura. Es caracteritza per la inexistència de dany cerebral, per la presència d’una intel·ligència emocional normal i pel fet d’excloure altres problemes com alteracions emocionals severes. Podem classificar-la en dos tipus de dislèxia evolutiva; que es relacionen amb la dificultat per establir un dels dos procediments de la lectura, i un tipus mixta que comprendria als nens amb dificultats en els dos procediments.

1-    Dislèxia auditiva: es manifesta quan un nen llegeix paraules familiars ràpidament i globalment però no pot identificar els fonemes que les composen, per tant presenta gran dificultat per llegir paraules de baixa freqüència o pseudoparaules ja que és incapaç d’establir la relació grafema- fonema per construir la paraula i accedir al seu significat.

2-    Dislèxia visual: el nen té dificultats per percebre globalment les paraules, no reconeix adequadament al conjunt de lletres que les composen i tendeix a lletrejar les paraules amb gran lentitud, descomponent-les sempre en els seus fonemes.

3-    Dislèxia mixta: es distingeix dins de les dislèxies de desenvolupament, entre dislèxia visio-espaial i dislèxia auditiu-lingüística. Actualment s’admet que els dislèctics evolutius no formen una població homogènia i el seu fracàs resideix en la impossibilitat de desenvolupar un dels procediments del sistema de lectura de paraules, en els casos més greus els dos. Aquest fet té conseqüències importants per l’avaluació i tractament de la dislèxia que s’ha de centrar en el funcionament de les dos vies de lectura.

Detecció de la dislèxia: la dislèxia es pot detectar pel retard en l’aprenentatge de la lecto-escriptura, la tendència al lletreig, la lentitud, la baixa comprensió lectora, l’absència de puntuació...Els símptomes que es poden presentar, com en qualsevol trastorn, no vol dir que tots els infants presentin les característiques assenyalades ni en la mateixa intensitat. Els símptomes que poden presentar els alumnes segons l’edat serien els següents:

·         Educació infantil:al llarg d’aquesta etapa l’alumne aprèn a llegir. Per tant, els alumnes dislèctics n tenen dificultats fins que no s’inicien en l’aprenentatge de les lleres. Per tant en aquesta etapa, els infants que poden ser dislèctics es caracteritzen perquè presenten:

-       Dificultats fonològiques i confusions en la pronunciació de paraules que s’assemblen en la seva fonètica.

-       Dificultats per aprendre el so de les lletres i associar un so a una lletra (correspondència fonema-grafema)

-       Història familiar amb problemes dislèctics

-       Retard en aprendre a parlar amb claredat

-       Confusió en el vocabulari referent a l’orientació espaial

-       Dificultats amb les seqüències

-       Dificultats per aprendre les rimes típiques de l’educació infantil

-       Alternança de del nivell d’aptitud en el treball escolar sense raó aparent

·         Nens entre 6 i 9 anys:

-       Dificultat per aprendre a llegir i escriure

-       Manca d’atenció i concentració

-       Frustració i possible inici de problemes de conducta

-       Tendència a escriure els números en efecte mirall o orientació inadequada

-       Dificultat per a distingir entre dreta i esquerra

-       Dificultat per aprendre l’alfabet i les taules de multiplicar i en general per retenir seqüències (dies de la setmana, dits de les mans, mesos...)

-       Manca d’atenció i concentració

-       Inconsistències gramatical i errors ortogràfics, per exemple alteracions d’ordre, omissions de lletres, inversions..

-       Escriptura amb errors ortogràfics naturals i arbitraris.

-       Lectura laboriosa, forçada, amb pauses, rectificacions...

-       Dificultats a l’hora de lletrejar i poc maneig mental dels sons de les paraules (consciència fonològica)

·         Nens entre 9 i 12 anys:

-       Problemes conductuals: impulsivitat, manca d’atenció i immaduresa

-       Manca d’autoconfiança i frustració

-       Dificultat per a seguir les instruccions orals

-       Problemes de comprensió de llenguatge oral o escrit

-       Dificultat per a copiar de la pissarra a la llibreta

-       Freqüents errors en la lectura i buits en la comprensió lectora

-       Errors ortogràfics, omissions, alteracions, diccions...

-       Desorganització a casa i a l’escola

-       Lectura lenta, poc automatitzada i que requereix un gran esforç

-       Gran dificultat per aplicar les normes ortogràfiques de manera espontània.

-       Expressió escrita deficient a causa d’una consciència morfosintàctica pobra.

-       Baixa comprensió en els enunciats dels problemes

-        

·         Nens de 12 anys endavant:

-       Baixa comprensió lectora

-       Gran dificultat en l’aprenentatge de llengües estrangeres

-       Tendència a confondre les instruccions verbals

-       Dificultat per a planificar i redactar un text

-       Escriptura descuidada, desorganitzada i alguns cops incomprensible

-       Dificultat en la percepció del llenguatge

-       Errors ortogràfics, omissions, alteracions, diccions, inversions...

-       Baixa autoestima

-       Aparició de conductes disruptives o d’inhibició progressiva.

-       Baixa velocitat lectora

-       Rebuig a estudis o treballs que requereixen molta lectura o redacció

-       Rebuig a tasques relacionades amb la lectura

-       Vergonya a llegir en públic

-       Manca de temps per acabar les tasques escrites

-       Baixos resultats acadèmics en les proves escrites en comparació a l’esforç realitzat i als coneixements aconseguits.

Ø  Disortografia (defectes en ortografia tant natural com arbitrària)

Ø  Disgrafia ( dificultats en el traç correcte de les lletres)

Ø  Dificultats en la redacció espontània

Errors freqüents en els nens dislèctics:

-       Errors en la construcció gramatical de la redacció espontània

-       Escriptura en efecte mirall: al escriure inverteix les lletres o escriu de dreta a esquerra

-       Dificultats en el traç de les lletres

-       Falta de fluïdesa per a llegir: poc ritme, falta de mecanització, dificultat en la lectura de paraules llargues o estranyes, lectura sil·làbica o lletrejada i poca comprensió sobre el que es llegeix.

-       Errors en la separació de paraules: escriuen juntes paraules o bé no les separen correctament

-       Alteracions en la seqüència de lletres que formen les paraules: omissions, inversions, inserció, alteració de l’ordre, diccions...

-       Errors ortogràfics al confondre lletres que corresponen a un mateix fonema: s, c ç; g, j ; r i rr.

-       Confusió de la g (gutural suau) i la q o c (gutural so fort)

-       Confusió de lletres semblants pel seu s, p per c (s fort) i c per t (sons oclusius)

-       Confusió de les lletres semblants en el seu punt d’articulació

-       Confusió de les lletres de simetria oposada; b per d, p per q.

Diagnòstic per la dislèxia:

L’exploració i el diagnòstic es portarà a terme un cop el nen comenci a manifestar les primeres dificultats en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura, i alhora es veu un endarreriment en relació als companys de la mateixa edat. Serà a partit de l’edat de 8 anys que es durà a terme el diagnòstic, ja que abans s’han d’assolir les bases de l’aprenentatge de la lecto-escriptura. Per tant doncs, cal donar temps al nen per a assolir aquestes bases. A partit d’aquesta edat, si persisteixen les errades i es veu un nivell inferior, es podrà fer l’exploració i diagnòstic de dislèxia. En edats primerenques però, es pot parlar de que el nen presenti patrons i trets dislèxtics però no se’n pt fer diagnòstic ja que cal veure la seva evolució.

Per realitzar un diagnòstic de dislèxia ha de ser un equip multidisciplinar (neuro-psicòleg, neuròleg, psicòleg, logopeda i pedagog) qui el porti a terme.

Tot i això, per a poder fer un bon diagnòstic abans cal realitzar una exploració per obtenir informació referent a la història de desenvolupament, mèdica, de comportament i familiar; i a l’hora descartar possibles defectes de visió, problemes emocionals, problemes de salut que dificultin l’aprenentatge, lesions cerebrals o retard greu de desenvolupament.

Per tal de poder fer una correcta avaluació, i el corresponent diagnòstic de dislèxia, els passos a seguir són: comptar amb la història clínica detallada, entrevista amb els pares, revisió d’informes del nen (mèdics, escolars, intervencions terapèutiques...), proves estandarditzades (WISC (avaluació de les aptituds intel·lectuals), matrices progresivas de Raven (mesurar la intel·ligència amb escàs component verbal), TALEC ( avaluació de la lecto-escriptura), ITPA (avaluació de les habilitats psicolingüístiques), PROLEC, proves atencionals, proves de consciència fonològica....

Actualment existeix la prova DST-J que consisteix en una breu bateria de screening  detecció ràpida de la dislèxia, la qual està dirigida a nens d’entre si anys i 11 anys. El test està format per 12 proves: nombres, coordinació, lectura, estabilitat postural, segmentació de fonemes, rimes, dictat, dígits inversos, lectura sense sentit, còpia, fluïdesa semàntica i vocabulari.

Les puntuacions que s’obtenen senyala la presència de risc de dislèxia i la magnitud de risc que té: lleu, moderat i alt.

Característiques

1.     Afecta al procés lector i escriptor i fonamentalment estan alterades les habilitats de consciència fonològica, memòria verbal i velocitat de processament verbal.

·          La consciència fonològica és l’habilitat per identificar i manipular els sons de les paraules i està reconeguda com l’habilitat fonamental per realitzar els processos d’anàlisi i síntesi inherents en la llengua escrita.

·          La memòria verbal- la memòria fonològica-és l’habilitat per retenir l’ordre seqüencial del material verbal durant un curt període de temps (Ex: recordar una llista de paraules o dígits o bé una llista d’instruccions).

·          La velocitat de processament verbal és el temps que es necessita per processar informació verbal familiar com grafies i dígits.

2.     La dislèxia es dóna al marge de la habilitats intel·lectuals

3.     A l’hora de fer el diagnòstic és més adequat parlar d’un continu de símptomes, que van de més lleus a més greus, que d’una categoria concreta i no està clar quins són els límits exactes. Actualment es reconeix que no hi ha una línia divisòria clara entre tenir dificultats d’aprenentatge com la dislèxia i no tenir-ne.

4.     Les dificultats que s’acostumen a trobar associades amb la dislèxia són: alteracions en alguns aspectes del llenguatge, en la coordinació motriu, en càlcul mental, en concentració i planificació, però cap d’aquestes dificultats determinen una dislèxia.

5.     Un bon indicador de gravetat i persistència de dislèxia es pot obtenir examinant com l’alumne respon o ha respost a una bona intervenció. La millor intervenció per pal·liar la dislèxia és la bona intervenció pedagògica, amb els propis recursos del mestre a l’aula o proporcionant, en casos més greus, un suport més intensiu i una ajuda a llarg termini. És important que amb els alumnes que responguin a la intervenció, aquesta continuï, potser amb menys intensitat, de forma que es mantingui el procés.

6.     Segons els estudis més recents-en parla anglesa-la prevalença estimada de la dislèxia, tot i que varia segons on es marqui el límit en l’ampli espectre de símptomes, és entre el 4 i el 10%.

7.     Existeix l’evidència que fills de pares amb dislèxia tenen un alt risc de presentar el mateix trastorn. Tot i això, la investigació sobre la transmissió genètica està oberta.

8.     Finalment, la dislèxia persisteix durant l’adolescència i en l’edat adulta. Però no podem oblidar que la gravetat de les dificultats depèn sovint de la qualitat i precocitat amb què s’hagi donat suport a l’alumne tant en l’àmbit familiar com en l’escolar.

Errors freqüents:

D’exactitud

De velocitat

▪ No lectura: no llegeix una paraula per desconeixement. ▪ Vacil·lació: període de latència llarga, l’alumne dubta. ▪ Repetició: tan en lectura com en escriptura, es repeteixen síl·labes o paraules senceres. ▪ Rectificació: corregeix l’error quan es dóna compte. ▪ Substitució/adivinació: es canvien sons (ex: fine per cine) o paraules (ex: principi per principal). ▪ Rotació: confusió de grafemes simètrics (ex: b-d, p-q). ▪ Addició: afegir sons i/o síl·labes (ex: tisores per estisores). ▪ Omissió: omet paraules degut a la impulsivitat. ▪ Inversió: canvia la seqüència de les lletres (ex: prim per pirm). ▪ Unió: de paraules monosil·làbiques (ex: vaig a la dutxa per vaig ala dutxa). ▪Fragmentació: separació de paraules (ex: cocodril per coco dril).

▪Sil·labeig: afecta a la fluïdesa/velocitat. ▪ Denegació: omissió intencional. ▪ Lectura mecànica veloç: errors d’exactitud, falta de comprensió i d’entonació. ▪ No puntuació: no respectar els signes de puntuació. ▪ Ralentització: lectura molt lenta tot i tenir bones habilitats de decodificació. ▪ Labialització (propi de la lectura interior): mou els llavis com si estigués llegint en veu alta. ▪ Subvocalització: repetir mentalment les paraules que es llegeixen. ▪ Assenyalar: marcar el punt de lectura per no perdre’s. ▪ Regressió: rellegir el text pels erros comesos anteriorment. ▪ Lectura arrossegada: allargar les paraules per evitar interrupcions. ▪ Salt de paràgrafs: omisió d’un o més paràgrafs.

Intervenció psicopedagògica en la dislèxia

De forma general i davant de les dificultats d’aprenentatge dels alumnes cal assegurar programes adaptats a les especificitats de cada alumne, par tant ha de ser una intervenció individual i específica depenen de les característiques i necessitats de l’alumne.

La intervenció que caldria portar a terme en les primeres etapes hauria d’estar encaminada a millorar els dèficits que s’han anat observant, cal treballar aspectes relacionats amb la consciència fonològica.

Per a intervenir en el tractament de la dislèxia cal tenir en compte dos pilars:

-Acomodacions, que es refereix a les facilitats i adaptacions escolars que es proporcionen a l’alumne amb dislèxia perquè avanci en els aprenentatges malgrat les seves dificultats lectores. 

- Reeducació, que és l’ajuda directa que rep l’infant per millorar la lecto-escriptura i desenvolupar estratègies compensatòries que li permetin avançar en els aprenentatges acadèmics.

S’haurà d’intervenir d’una manera  altre depenent del tipus de dèficit en la lectura que presenti l’alumne ja que la reeducació serà diferent depenent de si s’observa més alteració en una ruta o en una altra (fonològica o lèxica).

-La reeducació en 5 passos:

1. Consciència fonològica: treballar l’habilitat d’accedir i manipular els fonemes de la paraula.

2. Correspondència fonema-grafema: treballar la correspondència del so amb la lletra. Cal tenir en compte que el so d’algunes lletres canvien depenent del lloc que ocupen dins una paraula i també que alguns sons no es representen sempre de la mateixa manera.

3. Lectura global: treballant la lectura ràpida de paraules similars d’alta freqüència, identificació ràpida de paraules, lectura de diàlegs, representació gràfica, lectura de paraules de diferent llargada.

4. Redacció, ortografia estructura d’un text.

5. Organització i estratègies d’estudi.