La
dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que afecta principalment les
habilitats implicades en la lectura fluent de les paraules i en la seva
escriptura, en absència d’alteracions neurològiques i/o sensorials que ho
justifiquin i havent rebut prèviament oportunitats escolars per al seu
aprenentatge. Es dóna al marge de les habilitats intel·lctuals i la gravetat
depèn sovint de la qualitat i precocitat amb què s’hagi donat suport a l’alumne
tan en l’àmbit familiar com en l’escolar. És un trastorn bastant comú dintre
les aules, la prevalència d’afectats s’estima al voltant del 4 i el 10% en la
població general, tenint major incidència els nens que les nenes (de 5 a 10
vegades més). La dislèxia es divideix en dos tipus, l’adquirida i l’evolutiva.
El terme dislèxia etimològicament significa
“qualsevol trastorn en l’adquisició de la lectoescriptura”. La definició
generalitzada fa referència al trastorn per la dificultat per a l’aprenentatge
de la lectura encara que l’alumne tingui una educació convencional,
oportunitats socioculturals i una intel·ligència adequada.
La dislèxia és un trastorn amb càrrega
hereditària, en que el 40% dels germans i entre un 30 i un 50% dels pares d’un
infant dislèctic també presenten el trastorn.
Segons M. Thomson defineix dislèxia com: “una
greu dificultat amb la forma escrita del llenguatge, que és independent de
qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional. Es caracteritza perquè les
adquisicions de l’individu en l’àmbit de la lectura, escriptura i el lletreig,
estan molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i de
la seva edat cronològica. És un problema d’índole cognitiu, que afecta aquelles
habilitats lingüístiques associades a la modalitat escrita, particularment el
pas de la codificació visual a verbal, la memòria a curt termini, la percepció
d’ordre i seqüenciació.
Existeixen 3 períodes d’evolució històrica de la
dislèxia:
1-
Fonamentació (finals XIX-1940). Les definicions i
explicacions causals sorgeixen dels àmbits mèdics i neurològics: Hinshelwood (concepte
de “ceguera verbal”, Samuel Orton (concepte de “disfunció cerebral”), Werner i
Strauss (de la representació cinestètico-tàctil s’accedeix a una experiència
visual, i d’aquesta, s’arriba a obtenir l’abstracició).
2-
Fase de transició (1940-1950) Frostig (el coneixment s’obté
a través de la percepció visual, si existeix alguna alteració en la percepció
visual, el nen presentarà deficiències cognitives que repercutiran en el seu
aprenentatge lector), Bender (els problemes de lectura son atribuïbles,
fonamentalment, a una mala organització visual i a sèries dificultats per a
distingir patrons figura-fons). En aquest períodes no es parla de lesions
cerebrals sinó de disfuncions perceptives.
3-
Fase d’integració (1960-1970) implica el sorgiment de la
psicologia cognitiva. Es fa un anàlisi dels processos cognitius que estan
implicats en la lectura. Sostenen que les causes de la dislèxia són múltiples i
que estan relacionades amb inadequat processament de la informació lingüística.
Classificació diagnòstica
En l’actual classificació DSM-5, la dislèxia seria un
trastorn específic d’aprenentatge amb dificultats específiques en la lectura. Poden
presentar també problemes de comprensió lectora o de raonament matemàtic.
En aquesta classificació no es diferencia entre dislèxia
de desenvolupament o evolutiva (d’origen genètic) i dislèxia adquirida. La dislèxia
adquirida és la que es produeix després d’una lesió cerebral.
Classificació de la dislèxia
1-
Dislèxia fonològica: dificultat en l’ús del procediment sublèxic per dany cerebral. Els
subjectes són capaços de llegir paraules que els hi són familiars ja que
utilitzen la ruta lèxica, encara que són incapaços de llegir paraules poc
familiars i pseudoparaules, ja que tenen la ruta alterada. Per tant, hi ha un
trastorn en el mecanisme de traducció dels grafemes o de les seves combinacions
a un codi fonològic. No podrà usar adequadament les regles de conversió
grafema-fonema.
Fan servir la ruta que no tenen alterada,
empren la via lèxica, Així doncs, els errors típics que cometen són que
lexicalitzen. Vol dir que confonen les pseudoparaules i les paraules
desconegudes amb paraules familiars que tinguin guardades a la seva memòria, ja
sigui perquè s’assemblen visualment, ortogràficament i/o perquè tenen alguns
sons iguals.
Els dislèctics fonològics cometen errors
morfològics o derivats, en els que mantenen l’arrel, però canvien el sufix de
la paraula. També poden cometre errors en les paraules funcionals en major
proporció que en les de contingut.
Poden llegir correctament les paraules
familiars, tant les regulars com les irregulars però les pseudoparaules, les
llegirà amb dificultat o no serà capaç de fer-ho. La raó per la qual passa, és
la causa de que no les poden recuperar de la seva memòria, ja que no les
coneixen i no les han pogut emmagatzemar. Els mots que els hi resultes més
difícils de llegir són les paraules funcionals, aquelles que presenten una
baixa freqüència, les que tenen baixa immaginabilitat i les morfològicament
complexes.
Sovint, es deixen lletres, n’afegeixen,
inverteixen l’ordre i /o no separen les paraules correctament. També tenen
errors derivatius, els quals consisteixen en llegir l’arrel de la paraula
correctament i inventar-se la resta, o canviar les paraules funció.
La millora manera per a determinar el
diagnòstic és comparant si existeixen diferències significatives entre la
lectura de paraules i la de pseudoparaules.
2-
Dislèxia superficial: dificultat en l’ús del procediment lèxic per dany cerebral. Està danyada la
ruta visual, la via lèxica. Es produeix quan el reconeixement de les paraules
es fa a través del so. La persona que presenta aquest tipus de dislèxia és
incapaç de reconèixer una paraula com un tot, i per tant presenta dificultats
en les paraules irregulars i excepcionals. Una altra dificultat que tenen el la
ruta lèxica és la confusió d’homòfons, paraules que comparteixen fonologia però
que són ortogràficament diferents.
Poden llegir paraules, regulars, siguin o no
familiars, i inclús paraules i pseudoparaules; però no seran capaços de llegir
les paraules que no s’ajustin a les regles de conversió grafema-fonema, és a
dir, no podran llegir les paraules irregulars.
Com que faria ús de la via fonològica,
trigaria el mateix llegint les paraules familiars i les que són noves, ja que
la via lèxica és la que permet llegir més ràpidament.
Cometen sovint errades com: la omissió, la
dicció o substitució de lletres. Per a diagnosticar aquest tipus de dislèxia es
pot comprovar si es donen diferències entre la lectura de paraules regulars i
irregulars.
3-
Dislèxia profunda: hi ha
dificultat en l’ús del procediment sublèxic i lèxic. El trastorn abarca ambdues
rutes, la fonològica i la visual, tot produint els símptomes característics
d’ambdues lesions. Són incapaços d’obtenir la fonologia d’una paraula en base a
la seva ortografia. També tenen gran dificultat per llegir les no-paraules i
les paraules abstractes, i una dificultat considerable al llegir paraules
funcionals. Es pot veure un edecte d’imaginabilitat (quan més imaginable,
millor llegeixen la paraula.). Els errors més habituals i que caracteritzen els
nens que la pateixen són els errors semàntics acompanyats d’errors visuals,
substitucions incorrectes de paraules funcionals i errors derivacionals. Hi ha
altres símptomes que apareixen associats generalment a la dislèxia profunda:
presenten més dificultat al llegir els adjectius que els noms, els hi és més
complicat llegir els verbs que els adjectius, els hi costen més les paraules
funcionals que les de contingut, tenen l’escriptura alterada, també tenen
dificultats amb la seva memòria a curt termini, i la seva habilitat lectora
dependrà del context en què es trobi la paraula.
Dislèxia evolutiva o del desenvolupament: el desenvolupament lector del nen està endarrerit, de vegades, fins a dos
anys per sota, sempre comparant-lo amb altres habilitats acadèmiques del mateix
any escolar. Apareix aquesta dislèxia, tot i que no s’observen dèficits
sensorials, i havent tingut una oportunitat per aprendre-ho.
Aquesta engloba a les persones que
experimenten dificultats en l’adquisició inicial de les habilitats per adquirir
la lecto-escriptura. Es caracteritza per la inexistència de dany cerebral, per
la presència d’una intel·ligència emocional normal i pel fet d’excloure altres
problemes com alteracions emocionals severes. Podem classificar-la en dos tipus
de dislèxia evolutiva; que es relacionen amb la dificultat per establir un dels
dos procediments de la lectura, i un tipus mixta que comprendria als nens amb
dificultats en els dos procediments.
1-
Dislèxia auditiva: es
manifesta quan un nen llegeix paraules familiars ràpidament i globalment però
no pot identificar els fonemes que les composen, per tant presenta gran
dificultat per llegir paraules de baixa freqüència o pseudoparaules ja que és
incapaç d’establir la relació grafema- fonema per construir la paraula i
accedir al seu significat.
2-
Dislèxia visual: el nen
té dificultats per percebre globalment les paraules, no reconeix adequadament
al conjunt de lletres que les composen i tendeix a lletrejar les paraules amb
gran lentitud, descomponent-les sempre en els seus fonemes.
3-
Dislèxia mixta: es
distingeix dins de les dislèxies de desenvolupament, entre dislèxia
visio-espaial i dislèxia auditiu-lingüística. Actualment s’admet que els
dislèctics evolutius no formen una població homogènia i el seu fracàs resideix
en la impossibilitat de desenvolupar un dels procediments del sistema de
lectura de paraules, en els casos més greus els dos. Aquest fet té
conseqüències importants per l’avaluació i tractament de la dislèxia que s’ha
de centrar en el funcionament de les dos vies de lectura.
Detecció de la dislèxia: la dislèxia es pot detectar pel retard en l’aprenentatge de la
lecto-escriptura, la tendència al lletreig, la lentitud, la baixa comprensió
lectora, l’absència de puntuació...Els símptomes que es poden presentar, com en
qualsevol trastorn, no vol dir que tots els infants presentin les
característiques assenyalades ni en la mateixa intensitat. Els símptomes que
poden presentar els alumnes segons l’edat serien els següents:
·
Educació infantil:al llarg d’aquesta etapa l’alumne aprèn
a llegir. Per tant, els alumnes dislèctics n tenen dificultats fins que no
s’inicien en l’aprenentatge de les lleres. Per tant en aquesta etapa, els
infants que poden ser dislèctics es caracteritzen perquè presenten:
-
Dificultats fonològiques i confusions en la pronunciació
de paraules que s’assemblen en la seva fonètica.
-
Dificultats per aprendre el so de les lletres i associar
un so a una lletra (correspondència fonema-grafema)
-
Història familiar amb problemes dislèctics
-
Retard en aprendre a parlar amb claredat
-
Confusió en el vocabulari referent a l’orientació espaial
-
Dificultats amb les seqüències
-
Dificultats per aprendre les rimes típiques de l’educació
infantil
-
Alternança de del nivell d’aptitud en el treball escolar
sense raó aparent
·
Nens entre 6 i 9 anys:
-
Dificultat per aprendre a llegir i escriure
-
Manca d’atenció i concentració
-
Frustració i possible inici de problemes de conducta
-
Tendència a escriure els números en efecte mirall o
orientació inadequada
-
Dificultat per a distingir entre dreta i esquerra
-
Dificultat per aprendre l’alfabet i les taules de
multiplicar i en general per retenir seqüències (dies de la setmana, dits de
les mans, mesos...)
-
Manca d’atenció i concentració
-
Inconsistències gramatical i errors ortogràfics, per
exemple alteracions d’ordre, omissions de lletres, inversions..
-
Escriptura amb errors ortogràfics naturals i arbitraris.
-
Lectura laboriosa, forçada, amb pauses, rectificacions...
-
Dificultats a l’hora de lletrejar i poc maneig mental
dels sons de les paraules (consciència fonològica)
·
Nens entre 9 i 12 anys:
-
Problemes conductuals: impulsivitat, manca d’atenció i
immaduresa
-
Manca d’autoconfiança i frustració
-
Dificultat per a seguir les instruccions orals
-
Problemes de comprensió de llenguatge oral o escrit
-
Dificultat per a copiar de la pissarra a la llibreta
-
Freqüents errors en la lectura i buits en la comprensió
lectora
-
Errors ortogràfics, omissions, alteracions, diccions...
-
Desorganització a casa i a l’escola
-
Lectura lenta, poc automatitzada i que requereix un gran
esforç
-
Gran dificultat per aplicar les normes ortogràfiques de
manera espontània.
-
Expressió escrita deficient a causa d’una consciència
morfosintàctica pobra.
-
Baixa comprensió en els enunciats dels problemes
-
·
Nens de 12 anys endavant:
-
Baixa comprensió lectora
-
Gran dificultat en l’aprenentatge de llengües estrangeres
-
Tendència a confondre les instruccions verbals
-
Dificultat per a planificar i redactar un text
-
Escriptura descuidada, desorganitzada i alguns cops
incomprensible
-
Dificultat en la percepció del llenguatge
-
Errors ortogràfics, omissions, alteracions, diccions,
inversions...
-
Baixa autoestima
-
Aparició de conductes disruptives o d’inhibició
progressiva.
-
Baixa velocitat lectora
-
Rebuig a estudis o treballs que requereixen molta lectura
o redacció
-
Rebuig a tasques relacionades amb la lectura
-
Vergonya a llegir en públic
-
Manca de temps per acabar les tasques escrites
-
Baixos resultats acadèmics en les proves escrites en
comparació a l’esforç realitzat i als coneixements aconseguits.
Ø
Disortografia (defectes en ortografia tant natural com
arbitrària)
Ø
Disgrafia ( dificultats en el traç correcte de les
lletres)
Ø
Dificultats en la redacció espontània
Errors
freqüents en els nens dislèctics:
-
Errors en la construcció gramatical de la redacció
espontània
-
Escriptura en efecte mirall: al escriure inverteix les
lletres o escriu de dreta a esquerra
-
Dificultats en el traç de les lletres
-
Falta de fluïdesa per a llegir: poc ritme, falta de
mecanització, dificultat en la lectura de paraules llargues o estranyes,
lectura sil·làbica o lletrejada i poca comprensió sobre el que es llegeix.
-
Errors en la separació de paraules: escriuen juntes
paraules o bé no les separen correctament
-
Alteracions en la seqüència de lletres que formen les
paraules: omissions, inversions, inserció, alteració de l’ordre, diccions...
-
Errors ortogràfics al confondre lletres que corresponen a
un mateix fonema: s, c ç; g, j ; r i rr.
-
Confusió de la g (gutural suau) i la q o c (gutural so
fort)
-
Confusió de lletres semblants pel seu s, p per c (s fort)
i c per t (sons oclusius)
-
Confusió de les lletres semblants en el seu punt
d’articulació
-
Confusió de les lletres de simetria oposada; b per d, p
per q.
Diagnòstic per la dislèxia:
L’exploració i el diagnòstic es portarà a terme un cop el
nen comenci a manifestar les primeres dificultats en l’aprenentatge de la
lectura i l’escriptura, i alhora es veu un endarreriment en relació als
companys de la mateixa edat. Serà a partit de l’edat de 8 anys que es durà a
terme el diagnòstic, ja que abans s’han d’assolir les bases de l’aprenentatge
de la lecto-escriptura. Per tant doncs, cal donar temps al nen per a assolir
aquestes bases. A partit d’aquesta edat, si persisteixen les errades i es veu
un nivell inferior, es podrà fer l’exploració i diagnòstic de dislèxia. En
edats primerenques però, es pot parlar de que el nen presenti patrons i trets
dislèxtics però no se’n pt fer diagnòstic ja que cal veure la seva evolució.
Per realitzar un diagnòstic de dislèxia ha de ser un
equip multidisciplinar (neuro-psicòleg, neuròleg, psicòleg, logopeda i pedagog)
qui el porti a terme.
Tot i això, per a poder fer un bon diagnòstic abans cal
realitzar una exploració per obtenir informació referent a la història de
desenvolupament, mèdica, de comportament i familiar; i a l’hora descartar
possibles defectes de visió, problemes emocionals, problemes de salut que
dificultin l’aprenentatge, lesions cerebrals o retard greu de desenvolupament.
Per tal de poder
fer una correcta avaluació, i el corresponent diagnòstic de dislèxia, els
passos a seguir són: comptar amb la història clínica detallada, entrevista amb
els pares, revisió d’informes del nen (mèdics, escolars, intervencions
terapèutiques...), proves estandarditzades (WISC (avaluació de les aptituds
intel·lectuals), matrices progresivas de Raven (mesurar la intel·ligència amb
escàs component verbal), TALEC ( avaluació de la lecto-escriptura), ITPA
(avaluació de les habilitats psicolingüístiques), PROLEC, proves atencionals,
proves de consciència fonològica....
Actualment existeix
la prova DST-J que consisteix en una breu bateria de screening detecció ràpida de la dislèxia, la qual està
dirigida a nens d’entre si anys i 11 anys. El test està format per 12 proves:
nombres, coordinació, lectura, estabilitat postural, segmentació de fonemes,
rimes, dictat, dígits inversos, lectura sense sentit, còpia, fluïdesa semàntica
i vocabulari.
Les puntuacions que
s’obtenen senyala la presència de risc de dislèxia i la magnitud de risc que
té: lleu, moderat i alt.
1.
Afecta al procés lector i
escriptor i fonamentalment estan alterades les habilitats de consciència
fonològica, memòria verbal i velocitat de processament verbal.
·
La consciència fonològica
és l’habilitat per identificar i manipular els sons de les paraules i està
reconeguda com l’habilitat fonamental per realitzar els processos d’anàlisi i
síntesi inherents en la llengua escrita.
·
La memòria verbal- la
memòria fonològica-és l’habilitat per retenir l’ordre seqüencial del material
verbal durant un curt període de temps (Ex: recordar una llista de paraules o
dígits o bé una llista d’instruccions).
·
La velocitat de
processament verbal és el temps que es necessita per processar informació
verbal familiar com grafies i dígits.
2.
La dislèxia es dóna al
marge de la habilitats intel·lectuals
3.
A l’hora de fer el
diagnòstic és més adequat parlar d’un continu de símptomes, que van de més
lleus a més greus, que d’una categoria concreta i no està clar quins són els
límits exactes. Actualment es reconeix que no hi ha una línia divisòria clara
entre tenir dificultats d’aprenentatge com la dislèxia i no tenir-ne.
4.
Les dificultats que
s’acostumen a trobar associades amb la dislèxia són: alteracions en alguns
aspectes del llenguatge, en la coordinació motriu, en càlcul mental, en
concentració i planificació, però cap d’aquestes dificultats determinen una
dislèxia.
5.
Un bon indicador de
gravetat i persistència de dislèxia es pot obtenir examinant com l’alumne
respon o ha respost a una bona intervenció. La millor intervenció per pal·liar
la dislèxia és la bona intervenció pedagògica, amb els propis recursos del
mestre a l’aula o proporcionant, en casos més greus, un suport més intensiu i
una ajuda a llarg termini. És important que amb els alumnes que responguin a la
intervenció, aquesta continuï, potser amb menys intensitat, de forma que es
mantingui el procés.
6.
Segons els estudis més
recents-en parla anglesa-la prevalença estimada de la dislèxia, tot i que varia
segons on es marqui el límit en l’ampli espectre de símptomes, és entre el 4 i
el 10%.
7.
Existeix l’evidència que
fills de pares amb dislèxia tenen un alt risc de presentar el mateix trastorn.
Tot i això, la investigació sobre la transmissió genètica està oberta.
8.
Finalment, la dislèxia
persisteix durant l’adolescència i en l’edat adulta. Però no podem oblidar que
la gravetat de les dificultats depèn sovint de la qualitat i precocitat amb què
s’hagi donat suport a l’alumne tant en l’àmbit familiar com en l’escolar.
D’exactitud
|
De
velocitat
|
▪ No lectura: no llegeix una paraula per desconeixement.
▪ Vacil·lació: període de latència llarga, l’alumne dubta.
▪ Repetició: tan en lectura com en escriptura, es repeteixen síl·labes o
paraules senceres. ▪ Rectificació: corregeix l’error quan es dóna compte.
▪ Substitució/adivinació: es canvien sons (ex: fine per cine) o paraules
(ex: principi per principal).
▪ Rotació: confusió de grafemes simètrics (ex: b-d, p-q).
▪ Addició: afegir sons i/o síl·labes (ex: tisores per estisores).
▪ Omissió: omet paraules degut a la impulsivitat.
▪ Inversió: canvia la seqüència de les lletres (ex: prim per pirm).
▪ Unió: de paraules monosil·làbiques (ex: vaig a la dutxa per vaig ala
dutxa). ▪Fragmentació: separació de paraules (ex: cocodril per coco dril).
|
▪Sil·labeig: afecta a la
fluïdesa/velocitat.
▪ Denegació: omissió intencional.
▪ Lectura mecànica veloç: errors
d’exactitud, falta de comprensió i
d’entonació.
▪ No puntuació: no respectar els
signes de puntuació.
▪ Ralentització: lectura molt lenta tot i
tenir bones habilitats de decodificació.
▪ Labialització (propi de la lectura
interior): mou els llavis com si
estigués llegint en veu alta.
▪ Subvocalització: repetir mentalment
les paraules que es llegeixen.
▪ Assenyalar: marcar el punt de
lectura per no perdre’s.
▪ Regressió: rellegir el text pels erros
comesos anteriorment.
▪ Lectura arrossegada: allargar les
paraules per evitar interrupcions.
▪ Salt de paràgrafs: omisió d’un o més
paràgrafs.
|
Intervenció psicopedagògica en la dislèxia
De forma general i davant de les dificultats
d’aprenentatge dels alumnes cal assegurar programes adaptats a les
especificitats de cada alumne, par tant ha de ser una intervenció individual i
específica depenen de les característiques i necessitats de l’alumne.
La intervenció que caldria portar a terme en les primeres
etapes hauria d’estar encaminada a millorar els dèficits que s’han anat
observant, cal treballar aspectes relacionats amb la consciència fonològica.
Per a intervenir en el tractament de la dislèxia cal
tenir en compte dos pilars:
-Acomodacions, que es refereix a les facilitats i
adaptacions escolars que es proporcionen a l’alumne amb dislèxia perquè avanci
en els aprenentatges malgrat les seves dificultats lectores.
- Reeducació, que és l’ajuda directa que rep l’infant per
millorar la lecto-escriptura i desenvolupar estratègies compensatòries que li
permetin avançar en els aprenentatges acadèmics.
S’haurà d’intervenir d’una manera altre depenent del tipus de dèficit en la
lectura que presenti l’alumne ja que la reeducació serà diferent depenent de si
s’observa més alteració en una ruta o en una altra (fonològica o lèxica).
-La reeducació en 5
passos:
1. Consciència
fonològica: treballar l’habilitat d’accedir i manipular els fonemes de la
paraula.
2. Correspondència
fonema-grafema: treballar la correspondència del so amb la lletra. Cal tenir en
compte que el so d’algunes lletres canvien depenent del lloc que ocupen dins
una paraula i també que alguns sons no es representen sempre de la mateixa
manera.
3. Lectura global:
treballant la lectura ràpida de paraules similars d’alta freqüència,
identificació ràpida de paraules, lectura de diàlegs, representació gràfica,
lectura de paraules de diferent llargada.
4. Redacció,
ortografia estructura d’un text.
5. Organització i
estratègies d’estudi.
